ACTOR RECITALS / RECITALES

Teatre Lliure, 1989
PARAULA DE POETA 4: ÀLEX SUSANNA
Direcció de Moisès Maicas

Es presenta al Teatre Lliure de Gràcia el 3 d’abril de 1989.

Reciten: Pere Anglas, Jordi Bosch, Ramon Madaula, Ovidi Montllor i el mateix poeta.

Text del programa:

Si optés per una resposta clara i sensata, resultaria massa breu ja que no crec que existeixi cap mena de poètica fora dels mateixos poemes. És a dir, tinc l’absolut convenciment que qualsevol cosa que pugui afegir-se resulta postissa i, d’altra banda, no és garantia de res.

Ara bé, posats a divagar una mica, i sense cap intenció de complicar-me ni complicar-li la vida al lector, jo diria que després d’unes primeres temptatives “avantguardistes” (Abandonada ment, 1977, i De l’home quan no hi veu, 1997) ha deixat d’interessar-me l’experimentació en poesia i només aspiro a expressar-me. O sigui, intentar aprofundir en certes experiències i donar-lis forma poètica, però no partint d’una visió poètica de la realitat a priori, sinó de la realitat mateixa, i que, en tot cas, els poemes resultin poètics a posteriori. Com digué Laforgue a propòsit de Baudelaire, del que es tracta és de contar-se “en un to moderat de confessionari”, o sigui, sense agafar un aire inspirat.

V. H. Auden digué en una ocasió que eren dues les característiques que permetien a l’historiador dividir l’art en períodes. En primer lloc, un estil comú al llarg d’un cert lapsus de temps i, en segon lloc, un tipus d’individu a qui imitar, lloar o analtir. M’agradaria que els meus poemes tinguessin un to d’una persona que s’adreça a una altra, en veu baixa, sense estridències, i que la mena d’individu que s’hi reflecteix no fos, ni l’heroi clàssic realitzador de grans gestes, ni el romàntic rebel i iconoclasta, sinó simplement l’home comú que, to i les múltiples pressions a què el sotmet la societat, aconsegueix de preservar una part de si mateix i forjar-se una identitat (això és el que m’he proposat a Memòria del cos, 1980, Els dies antics, 1982, El darrer sol, 1985, i Palau d’hivern, 1987).

En el fons, com digué Stephen Spender a Christ Church Cathedral, un mes després de la mort d’Auden, “tot el que pot fer un poeta no és sinó crear models verbals de la vida privada”.

Àlex Susanna

Erere