ACTOR TEATRE / TEATRO

Centre Dramàtic d’Osona, Conseil Régional Midi-Pyrénées
i Théâtre de la Digue de Toulouse
EL BANQUET, de Plató
Concepte i direcció de Iago Pericot

S’estrena el 22 de març de 1990 al Teatre Romea, amb un equip d’actors i músics catalans i ballarins francesos.

El banquetEn aquest Banquet de Plató, el mite de l’amor, entre la ciència i l’art, entre el pensament i la fantasia, entre l’ideal i la realitat, entre el sexe i la passió, entre la joventut i la maduresa, esdevé un diàleg continu del passat amb el present.

Text de Joan Casas

Repartiment:
Sòcrates: Hermann Bonnin
Agató: Àlex Casanovas
Aristòfanes: Robert Gobern
Pausànies: Pere Anglas
Erixímac: Pep Tines
Fedre: Ferran Castells
Aristodem: Climent Sensada
Diotima: Gemma Reguant
Alcibíades: Joan Gibert

Ballarins:
Edith Méric
Emmanuelle Rista
Gerard Laffuste
Lluís Cancillo

Música de Carme Miró
Cantatriu: Montserrat Comadira
Arpa: Carme Ubach

Coreografia: Agustí Ros i Gerard Laffuste
Producció: Centre Dramàtic d’Osona
en coproducció amb: Conseil Régional Midi-Pyrénées i Théâtre de la Digue de Toulouse

Certament aquests comensals platònics que tan brillantment discursegen sobre l’amor, poca cosa haurien fet sense les dones que amaguen al gineceu i sense els esclaus que els conreen el camp, els serveixen la taula i els amenitzen la vetllada amb música. La cultura europea, i El banquet n’és un dels seus papers fundacionals, és androcènctrica i porta més de dos mil anys negant-se obstinadament a parlar de les condicions materials que la fan possible. Per això encara sobta més l’aparició de Diotima, aquest heterònim de Sòcrates (ara que Pessoa és moda) encarnat en una dona.

Perquè, homes amb dones, aquests il·lustres representants de la gauche divine atenesa, posats a discursejar sobre l’amor, no haurien sortit del territori de l’areté, l’amistat viril, homosexual o asexuada, discretament pedagògica o arrauxadament apassionada (perquè l’ambició i el desig són els dos rostres bàsics de la passió i la irrupció i el desig són els dos rostres bàsics de la passió i la irrupció embriagada d’Alcibíades els exhibeix tots dos), de tan glorioses prolongacions històriques en les amistats quarteleres de tots els temps.

Cal la figura d’aquesta dona perquè el discurs canviï de signe i provi d’elevar-se -som a casa de Plató- al món de les idees. Igual com cal el contrapunt terrenal d’Aristòfanes per donar la mesura justa de cada cosa.

Llegir El banquet encara és un plaer, i no és just que se’l reservin els filòlegs o que es converteixi en turment de batxillers. La primera intenció que he tingut, a l’hora d’escriure el text, ha estat aquesta: servir-ne una lectura intel·ligible, en un llenguatge modern. Només la segona ha estat donar-li una estructura d’accions i de diàlegs que fessin aquesta lectura escènicament viable.

La resta -és a dir gairebé tot- és cosa de Iago Pericot, dels actors i de tot l’equip. Em fa l’efecte que per a Iago la dramatúrgia és un art que implica els cinc sentits i que posa en joc els cinc sentits del públic. Si és que només són cinc sentits. Mirin, saben què?, vostès, després de veure l’espectacle, els compten i em vénen a dir quants són. Hi pot haver sorpreses.

Joan Casas

Enrere