ACTOR TEATRE / TEATRO

Teatre Nacional de Catalunya
LA BARCA NOVA, d’Ignasi Iglésias
Adaptació dramàtica de Carles Batlle
Direcció de Joan Castells

S’estrena a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya i suposa la revisió d’un dels dramaturgs catalans més injustament oblidats.

Repartiment:La barca nova
Nena: Montse Vellvehí
Carme: Montse Germán
Rosera: Lurdes Barba
Llúcia: Dolors Rusiñol
Prisca: Àngela Jové
Avi Negre: Joan Borràs
Marcelí: Fèlix Pons
Damià: Òscar Intente
Xalona: Joan Vallès
Sàssola: Jaume Bernet
Balam: Pere Anglas
Escabeiat: Andreu Raich
Gaiet: Jordi Puig “Kai”
Ventureta: Dafnis Falduz

El cor a la boca

S’atribueix a l’enginy dialèctic de Joan Oliver la frase “hi ha una cosa pitjor que no tenir tradició, és tenir-a dolenta”. Expressions com aquesta han creat una sensació generalitzada de desànim a l’hora de llegir la nostra “tradició” teatral, que contrasta amb el sentiment comú que cal recuperar l’obra dels autors emblemàtics. Ignasi Iglésias ha estat una de les víctimes més clares d’aquesta dialèctica o, si voleu, d’aquesta esquizofrènia. Igésias es va erigir com una figura imprescindible al tombant del segle passat i la seva obra, extensa, va teixir una poètica consistent i rica. Malgrat això, ha restat categòricament allunyat dels escenaris.

Cada vegada estic més convençut que la revisió d’un clàssic s’ha d’allunyar al màxim d’un treball hitoricista. No es tracta d’apropar-nos a ells sinó de rescatar-los de la seva època. Els textos antics només poden tornar a ser productes frescos si tenim la capacitat d’injectar-los tots els avenços que la dramatúrgia ha estat capaç d’acumular al llarg dels darrers cent anys. I no em refereixo als progressos tecnològics, sinó a les múltiples descobertes que sobre el llenguatge escènic i el treball actoral han fet els grans creadors del segle XX -Antoine, Appia, Stanislavski, Meierhold, Brecht, Brook, Grotowski, Kantor, Strehler…- Gràcies a les seves aportacions, disposem d’unes eines tan fines, que podem fer cirurgia a una obra clàssica i acostar-la a la sensibilitat i a la tècnica dels actors contemporanis i a l’humanisme i als gustos del públic d’avui.

A La barca nova, Iglésias retrata uns personatges expressius. D’aquest fet neix una escriptura moderna per la seva precisió, que allunya de la literaturització retòrica i el mena cap a la rèplica curta. A més, el treball de camp sobre el llenguatge -argot mariner i expressions de parla popular- proporciona un encanteri i un secretisme que fa que l’obra agafi una dimensió èpica. La presència de la mort, el pes de les creences convertides en supersticions, l’amor passional i secret, manté els personatges en una situació de conflicte dramàtic constant. Al mateix temps, Iglésias contraposa clarament dues maneres d’entendre la vida -la de la gent gran i la dels joves- que forcen el canvi social. Tot plegat, Iglésias fa un còctel de simbolisme, teatre de situació i narració èpica i ens proporciona un material dramàtic de primera categoria que ens permet d’investigar en una línia d’escenificació apassionant.

Joan Castells

Enrere