AUTOR TEATRE / TEATRO

CONFIDÈNCIES (1998)
Una comèdia en un pròleg, dos actes i un epíleg
de Pere Anglas

Publicada a la Col·lecció Teatre -Entreacte de l’AADPC (núm. 42)

Personatges: GENÍS, SÍLVIA, CLARA, POL -tots quatre ratllen la trentena- i HOME VELL

«Per què és tot tan complicat?», es pregunta una de les protagonistes de Confidències. I es refereix, és clar, a l’amor. El teatre de sempre i d’arreu en va ple, de conflictes amorosos. Conflictes tràgics, sovint; però també n’hi ha de ben còmics. La frontera entre els uns i els altres és, de fet, ben tènue: un no res pot fer que una escena d’amor que semblava de comèdia acabi en tragèdia. I a l’inrevés. Romeu i Julieta, ¿no és justament una comèdia —com a tal comença l’obra i de comèdia és el to de les primeres escenes dels enamorats— que, tanmateix, es resol en tragèdia? I és que tot depèn de les situacions dramàtiques que s’estableixin i, és clar, dels personatges.

I de l’autor, voldrà afegir algú. I no deixaria de tenir raó. Però qui hagi mai escrit una obra (teatral o narrativa, tant és) sap fins a quin punt els personatges que nosaltres mateixos creem poden arribar a imposuntitledar-se’ns. Els donem una certa entitat psicològica, els situem a les portes d’un conflicte, i a mesura que l’anem desenvolupant —sota la ploma o el teclat— els personatges ens sorprenen amb reaccions del tot inesperades que podrien transformar la història de còmica en tràgica o de tràgica en còmica. És clar que, a la vida, no és pas rar que alguna de les nostres pròpies reaccions ens sorprengui tant o més. En darrer terme, som, com ells, ben imprevisibles, sobretot quant a les coses de l’amor, i tan aviat ens podem deixar anar pel vessant còmic com pot aflorar el nostre cantó tràgic —amb el risc, si és forçat, de finalment resultar tragicòmics.

A Confidències, Pere Anglas ha triat —¿o ho han triat els seus personatges i ell no ha pogut sinó avenir-s’hi?— el cantó de la comicitat. Més encara: ha complicat les ja per si soles complicades situacions amoroses, fins a arribar a la comèdia d’embolics —un gènere amb massa il·lustres precedents com per haver de justificar-lo. Davant els nostres ulls se succeeixen els equívocs, les confusions, els malentesos, que es barregen amb el plaer de saber, nosaltres els espectadors, més coses que no pas els mateixos protagonistes. L’esperit de joc —tan teatral— que presideix l’obra fins i tot ens involucra i ens converteix en destinataris d’algunes de les confidències. Si ens decidim a entrar en el joc —«el teatre és aquell art en què el qui enganya és més honrat que el qui no enganya, i el qui es deixa enganyar, més savi que el qui no s’hi deixa»— no ens costarà gens d’acceptar, aleshores, no tan sols que s’hi esdevingui allò que semblava ben poc probable, sinó fins i tot l’impossible, encarnat en un darrer personatge, del tot irreal, originat en la imaginació d’un dels protagonistes i que sols es justifica —i no li cal més— per l’esmentat esperit de joc i de comèdia.

Ara: a Confidències hi ha més que no simple joc. No podem deixar de percebre que, per sota dels embolics amorosos que s’hi esdevenen, es mouen uns personatges que són com posats a prova. Perquè intuïm que allò que explica totes les confusions no són els fets anecdòtics que, sí, les desencadenen, sinó la vaga i confusa naturalesa dels sentiments: estimem algú, sense tenir la plena certesa de per què; i hi ha algú que ens estima, sense que sapiguem valorar-ne prou l’amor; i quan algú altre ens mira amb ulls entendrits ens fem la il·lusió —romàntics de nosaltres!— que se’ns presenta una gran aventura amorosa; i quan ja la tenim a tocar, un neguit, o un desig, sorgit qui sap d’on, ens fa girar enrere els ulls cap a aquell o aquella que estimem i que ens estima, malgrat no sapiguem per què l’estimem ni fins a quin punt ens estima. En el fons, tot ben complicat, ben ridícul, ben de comèdia; però, això sí: de la més humana que pugui haver-hi. Com la d’alguns personatges de Confidències.

Una comèdia escrita amb desimboltura, en la qual se’ns va dosificant hàbilment la informació, però sense l’encarcarament a què arriben algunes obres recents (les pièces bien faites de certes autores i certs autors francesos i també catalans), en les quals tot quadra mil·limètricament, però on el text i les situacions dramàtiques no respiren de tanta cotilla com se’ls imposa. Ben altrament, a Confidències es manté l’espontaneïtat dels diàlegs, encara que sigui a risc d’alguna petita incongruència. Perquè les paraules, en escena, són respiració i són acció per als actors. I prou que ho sap, això, en Pere Anglas, actor que escriu teatre per a actors. Que és el teatre que més agrada als espectadors.

Jordi Malé

Enrere