Sovint recorrem als clàssics per reflexionar sobre els temes d’avui. I ho fem perquè, malgrat el pas del temps, a través d’ells continuem trobant resposta a les nostres inquietuds o, si més no, ens permeten tornar-nos a fer les mateixes preguntes. L’obra que hem triat, Antígona, és un dels textos més versionats de tots els temps. Planteja, entre d’altres, el dilema sobre què està per endavant, si la llei pública de l’Estat o les creences íntimes de l’individu.

​

Ens trobem a Tebes, després de la guerra. Creont, el nou governant, com a represàlia al bàndol vençut, prohibeix que es doni sepultura al príncep Polinices, germà d’Antígona. Ella no accepta la decisió de Creont i l’enterra. Aquesta acció enfronta el tirà contra l’heroïna, i en la majoria de versions desencadena un combat dialèctic de profundes divergències.

​

Nosaltres, però, hem optat per centrar-nos en el personatge d’Antígona, perquè el nostre Creont –present al llarg de l’obra només de forma virtual– és un tirà que, després d’imposar la seva llei, no la defensa ni la discuteix. En la nostra versió, seran Hèmon, el promès de la noia, i Ismene, la seva germana, qui voldran fer entrar en raó a Antígona. Si aconsegueixen que es retracti i demani perdó, Creont li perdonarà la vida. Però ella ja ha acceptat la mort des de la primera escena, i les súpliques dels altres no serviran sinó per reafirmar, encara més, la seva convicció.

​

[Text del programa de mà]