Tothom, qui més qui menys, té cultura cinematogràfica. Tant és així que de vegades fem servir referències del cinema per comentar o descriure situacions quotidianes. Diem, per exemple, “això és de pel·lícula de terror” quan ens referim a una situació prou desesperada. Fins i tot una persona més refinada pot deixar anar una de les últimes frases de Casablanca: “Sempre ens quedarà París”, per donar entendre que el record del passat ens farà més suportable les dificultats del present.

​

L’espia que es va estimbar no és una excepció i també se serveix dels referents i els tòpics. El seu protagonista patirà les dificultats i els contratemps de qualsevol pel·lícula d’acció, però amb l’absència de recursos realistes de què disposa el teatre, sense que això sigui un defecte, sinó tot el contrari: una virtut, la d’evocar precisament l’imaginari cinematogràfic de l’espectador.

Teniu a punt les crispetes? Doncs que comenci la pel·lícula!

PERE ANGLAS