El 2016 vaig escriure Cherokee, també per als meus alumnes de l’Aula de Teatre, una obra que parlava sobre la definició i la consolidació del propi jo a la joventut i que prenia com a referent les meves vivències als anys 80. Ara, amb aquest Verona, he volgut abordar de nou aquesta temàtica, aquesta vegada des de la perspectiva del temps actual. Sovint llegim als diaris episodis de violència de gènere, picabaralles per temes de droga i excessos i accidents provocats per l’alcohol o altres substàncies i que tenen com a escenari comú la nit i la festa, no solament protagonitzats per adults, també per joves. Una realitat palpable de la qual no sempre es parla obertament que pot tenir diverses motivacions, com ara la incomprensió del que passa al voltant, la incapacitat d’afrontar els problemes personals o la manca d’objectius a la vida. Això és i era així, tant ara com als 80. La diferència és la velocitat del món actual, sempre canviant. El fast food tecnològic, la immediatesa amb què vivim, no ens deixa espai per a la reflexió, ens desconnecta del context en què s’esdevenen les coses i ens aboca a unes conseqüències que no tenen marxa enrere. Verona parla sobre això, sobre aquestes conseqüències imprevisibles i la culpabilitat resultant.

​

Júlia és una jove universitària que es veu involucrada en un accident a causa del qual Laura entra en coma. Encara que elles dues no es coneixen, des d’aquell dia Júlia passa totes les nits a l’hospital per fer-li companyia. Però la nit de cap d’any no serà una nit com les altres. Laura guiarà Júlia pels camins de l’inconegut en una mena de viatge iniciàtic de conscienciació i coneixement, un trajecte oníric durant el qual es creurà amb personatges tan trencats per dins com ella.

​

[Text del programa de mà]